Le canotier

El canotier és un barret d’estiu fet de palla, d’ala estreta, fons pla i decorat amb una cinta generalment negre, creat sobre l’any 1880 que va esdevenir popular a finals del segle XIX i que va resistir als canvis de la moda als inicis del segle XX.

A França la ciutat de Caussade és coneguda com la capital del canotier a causa de la seva tradició en la fabricació d’aquests barrets i d’altres. La ciutat va començar a fabricar barrets de palla de forma industrial cap al 1860 quan el ferrocarril va permetre fer arribar la maquinària necessària i abastia la matèria primera, primer d’ Italia i més tard quan la demanda va aumentar, des de l’ Extrem Orient. Més endavant la industria es diversificà i també s'hi fabricaren barrets de feltre i gènere de punt.

Era molt apreciat pels ciclistes i pels esportistes en general, inicialmente era d’home, però poc a poc també va ser usat per les dones. Va ser adoptat com a peça de l’uniforme d’estiu d’algunes escoles com l’anglesa Harrow School o altres escoles d‘Austràlia, Nova Zelanda o Sudàfrica com la Shore School, la Knox Grammar School o el Maritzburg College. El color de la cinta identificava els equips de rem o les escoles.

Auguste Renoir - Le déjeuner des canotiers - (1881)

Va ser introduït als Estats Units pels inmigrants italians i allí va ser adoptat de forma oficiosa com la imatge dels agents del F.B.I. o pels conjunts de música barbershop en els musicals, també es fa servir en les campanyes electorals, en una versió en plàstic o suro blanc.

La forma de portar-lo més comuna era caigut cap endavant i inclinat de forma desimbolta sobre l’orella. Tot i tenir un origen esportiu, va acabar esdevenint un barret de caire formal i podia ser portat amb un blazer o un vestit de pantalons i americana.

Entre els personatges populars que el vàren portar podem citar l’actor i cantant francés Maurice Chevalier, el també cantant italià Odoardo Spadaro, l’actor i cantant napolità Nino Taranto, el poeta italià Gabrielle d’ Annunzio, el milionari John Jacob Astor IV o l’actor Dick van Dyke a Mary Poppins.

Normalment a casa nostra pren el nom francés, però també se’l coneix per altres noms segons l’idioma:

Italià: paglietta o magiostrina (a la Llombardia es deia així perque es començava portar al mes de maig)

Anglès: boater,basher, skimmer, katie, sennit hat

Fonts: Wikipedia, Miller Hats

Panamà Montecristi

Panamà Montecristi

HISTÒRIA

La història del barret conegut com Panamà es pot remontar als temps en els que el conquistadores espanyols vàren arribar a les costes del que més tard seria conegut com l' Equador.

Al 1835 Don Manuel Alfaro es va establir al cor d'una petita ciutat ecuatoriana anomenada Montecristi ubicada a dalt d'un turó on rebia els vents oceànics. Es va dedicar a l'exportació alhora que creava un teixit productiu iniciat en els productors de la matèria primera.

Amb ocasió de l'Exposició Universal de 1855 a Paris es va presentar aquest baret de palla anomenat llavors toquilla, tal i com es designava a l' Equador. En aquesta fira es va regalar un barret d'aquests a Napoleó III, implantant-se com a moda.

Al 1900 va entrar amb força al mercat americà, on Thomas Nast, l'inventor del símbol republicà estadounidenc el va posar de moda, el van començar a exhibir personatges com el banquer J.P. Morgan i Theodore Roosevelt, que va ser inmortalitzat amb ell en les seves visites a les obres del futur canal de Panamà.


Als anys 40, la moda la dictava Hollywood i podriem veure el Panamà al cap de actors prou coneguts com Orson Wells, Humphrey Bogart o Gary Cooper.

LA MATÈRIA PRIMERA I LA SEVA PREPARACIÓ

La palla o fibra vegetal anomenada toquilla al pais d'origen, creix a la provincia de Manabí, Guayas i Esmeralda. Les seves qualitats, úniques al món, són el resultat d'un clima càlid i humit i d'un sól costaner particularment fèrtil i ric en sals de calci.

Les plantacions de toquilla es troben situades a 15 km de la costa, acaronades pel vent de l'oceà. Les palmes són plantes llargues, altes i lleugeres, d'un verd brillant. Per transformar-les en palla han de ser tallades quan encara estan en fase de creixement, sense arribar a florir.

Els cogollos o beines de capes inmadures son com branques de un metre de llarg i un centímetre de diàmetre. Amb un ganivet es fa una incissió a la base de la beina, alliberant les capes més tendres i flexibles, separant-ne els filaments de les altres parts denses que son descartades. El resultat és un feix de cintes sedoses aguantades per la base.

Les cintes es bullen en un gran recipient de terra i s'assequen al vent, allunyades dels rajos del sol. Llavors les cintes es comencen a contraure i es cargolen sobre si mateixes fins formar tijes cilindriques clares que cal bellugar de tant en tant per a tenir-les ben separades.

Rentada la palla una altre vegada es posa sobre una placa d'argila sobre un braser de sofre durant dues hores, el gas produït, la fuma, fa que el material agafi el color d'ivori carecterístic. Finalment la palla es torna a assecar i es penja en una corda abans de fer-ne la selecció.

La tria es fa en base a la resposta del material, elasticitat i dimensions de cada filament, com millor es trii, més fàcil serà de treballar i millor resultarà el barret.

EL TEIXIT DEL BARRET

Per elaborar un Montecristi Extrafi, meravella de lleugeresa i suavitat, calen uns sis mesos. A la primera fase es forma la roseta, el centre de la tapa amb vuit fils de fibra que formen un trenat. A aquests s'hi ajunten altres fils de palla per anar incrementant la grandària del cercle i assolir les dimensions desitjades per a la tapa. Trena a trena s'arriba a la vora de l'ala.

El refinat final cerca petits forats o palletes de color diferents fins assolir el barret perfecte.

El Montecristi no cal treballar-lo massa, n'hi ha prou amb anar adreçant l'oval i les ales amb una forma de fusta i una mica de vapor.

Finalment només cal afegir-hi la banda , tradicionalment negre, però es poden trobar de diferents colors i fantasies.

Procés de fabricació a Manabí

Font: Borsalino Giuseppe e fratello, SPA